Malgrat els importants avenços aconseguits a través dels programes d’eradicació de la tuberculosi bovina basats en la vigilància als escorxadors i en l’aplicació als ramats de la prova de diagnòstic in vivo oficial (prova de la intradermotuberculinització), amb l’eliminació consegüent dels animals que reaccionen a aquesta prova, la tuberculosi animal continua essent un problema important. Sempre que sigui segura, eficaç i compatible amb el diagnòstic, la vacunació representa una eina rendible i prometedora que pot ajudar a reduir l’impacte i la propagació d’aquesta infecció. Resulta especialment interessant en regions on l’estratègia d’eradicació esmentada és socioeconòmicament inviable o ha resultat infructuosa per raons com el rebrot d’infeccions residuals derivades de les limitacions de les proves de diagnòstic o l’existència d’espècies domèstiques i salvatges que actuen com a reservoris de la infecció.
La vacuna viva atenuada Mycobacterium bovis BCG, que és actualment l’única autoritzada per a humans, és també la que més estudis ha generat en animals, mostrant eficàcia en bovins i cabrums. No obstant això, el seu ús en condicions de camp no s’ha posat en pràctica perquè la protecció que confereix és parcial, per la possible persistència dels bacils de BCG en els productes ramaders o al medi ambient, i perquè els individus vacunats poden resultar positius en la prova d’intradermotuberculinització sense estar infectats (falsos positius). Per tal de fer que la BCG sigui compatible amb un diagnòstic correcte, s’han desenvolupat reactius definits capaços de diferenciar entre animals infectats i vacunats (DIVA). Els nostres grups de recerca també van apostar per l’ús de vacunes inactivades preparades amb bacteris morts, evitant així els problemes de vida útil i de persistència de la BCG, entre altres coses. S’han obtingut resultats de protecció i d’interferència comparables als de la BCG en múltiples estudis. D’altra banda, atès que la inactivació per calor pot desnaturalitzar de manera incontrolada antígens bacterians que poden ser importants a l’hora de provocar una adequada estimulació de la resposta immunitària, se’ns va acudir explorar la possibilitat d’inactivar les micobacteris per al desenvolupament de vacunes a través de bacteriòfags. Els micobacteriòfags infecten i maten les micobacteris mitjançant enzims específics dirigits a la seva complexa envolta cel·lular, de manera que el repertori antigènic d’aquestes roman més intacte que amb el tractament tèrmic.
Gràcies al treball de col·laboració entre els membres de la xarxa INNOTUB II NEIKER, IRTA-CReSA i ANSES, amb el suport de la Universidad Autónoma de Madrid i de l’Animal and Plant Health Agency del govern britànic, acabem de publicar un article a la revista científica Frontiers in Veterinary Science. En aquest s’hi mostren els desenvolupaments preliminars de tres vacunes basades en M. bovis, M. caprae i M. microti inactivades per mitjà de fagos en comparació amb tres altres basades en les mateixes micobacteris inactivades per calor i una de viva atenuada de M. microti, així com els resultats obtinguts en l’avaluació de la seva eficàcia i de la seva interferència sobre les tècniques de diagnòstic. Com a resum, cal destacar que, malgrat que totes les vacunes van induir reaccions positives a la prova oficial d’intradermotuberculinització, igualment totes van ser compatibles amb la prova intradèrmica quan es van utilitzar reactius DIVA. En l’experiment amb animals infectats, la càrrega bacteriana mitjana va ser menor en tots els grups vacunats en comparació amb el grup control no vacunat, especialment en els grups vacunats amb M. microti i M. caprae inactivats per calor i amb M. caprae inactivat per fagos. Aquests resultats prometedors garanteixen la realització de més estudis per avaluar aquestes vacunes i millorar la inactivació dirigida per fags.
Aquest treball ha estat finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i per l’Agència Estatal d’Investigació a través dels projectes PID2019-105155RB-C33 i PID2022-142939OR-C21, i per la Unió Europea amb cofinançament FEDER a través del projecte EFA115/01 INNOTUB II del Programa INTERREG POCTEFA 2021-2027. L’article es troba lliurement accessible al següent enllaç: https://doi.org/10.3389/fvets.2025.1620497
